el ARA

La poderosa aptitud dels mortals per fer grans les coses més petites em fascina. Escoltant Antònia Font, per exemple, m'adono que l'engrandiment es fa sol.
Ara estava observant el post anterior, i no em deixa de sorprendre el que he sentit: és com si el ARA fos molt més present en el meu cap, com si totes aquelles pors s'haguessis esvaït una mica. Com si tot fos bell com per compensar la resta.

Ara m'agrada viure. I visc sabent què tinc, certament. Què puc pedre, per tant; mes no amb el pensament d'haver-ho de perdre properament sinó amb el que em proporciona el fet d'haver-ho viscut. El "que tinc" i no el que "no tindré més" és ara potent, en contraposició amb el post anterior.

No tinc por, ja-ara. NO pas penso permetre que passi més enllà de unes micres a la meva pell.
I t'enyoro, I m'agrada