Air void

Quin sentit té l'existència quan no es creu en res? I quin sentit tindria forçar-se a creure en quelcom, només per no sentir-se tan... (fútil? absurda?) potser no hi ha cap paraula per això.

En qualsevol cas, viure de vegades és feixuc, quan penses que no servirà per res el que facis. Parlant amb un bon amic, intentí jo creure'm les seves paraules: "És com que el fet de sentir conté la plenitud de les coses, el moment és el que compta". Qui ho deia, cal puntualitzar, tendeix a oblidar records i guardar sensacions. De manera que és un cúmul de misteris, tot plegat, el que ell deu sentir cada vegada que quelcom li recorda (li sensaciona) alguna cosa viscuda. Potser és aquest cúmul allò que el fa tirar endavant.

He pensat que a tots ens cal alguna cosa que ens arrossegui a seguir vivint. I la inèrcia, en molts casos, és el que arrossega la gent; el fet de no plantejar-s'ho. En el meu cas, diríem, la por recent descoberta a l'oblit que caurà irremissiblement en la memòria dels qui en aquest pla d'existència moren en tant que jo mori, i els meus contemporanis ho superin. I pensar d'aquesta manera és quelcom nou recent descobert, més visceral, més sentimental potser. Més com que m'adono del que passa; del darrer dia quan encara hi era ella, que trigaria aviat a tornar-la a tenir a prop.

No ho sé, són reflexions que darrerament-sempre m'han enxampat. És possible que hagi estat aminorant el pas, i que la inèrcia hagi amainat una mica; o potser que vaig més ràpid del que hauria, gastant el futur i no pas assaborint el passat.

I heus ací una imatge que el papa m'ha proporcionat quan li he preguntat: "void" i que correspont al títol del post